De Marià Canyardó a Enrique III
Julià Guillamon
La pàgina web de l’Enric Jardí dedica un apartat a paròdies i revivals. Hi ha alguns dels seus treballs més personals, autoencàrrecs que ha fet servir com a felicitació o promoció del seu estudi: uns mots encreuats on el joc de quadres negres i blancs li dibuixa la cara, un fals llibre d’autoajuda amb consells per passar l’estiu (en Jardí hi apareix en una foto molt retocada, en un posat interessant) i un cromo de futbol, d’Enrique III, un jugador de l’Elx que és ell mateix passat pel photoshop. El nostre amic dissenyador és, efectivament el tercer Enric Jardí: ho era el seu avi, intel·lectual i home de lleis, i també el seu pare, assagista i historiador de l’art. L’Elx és una referència obligada per a la canalla dels anys setanta que, com l’Enric, s’interessaven pels esports i, sobretot, pels colors de les samarretes dels equips. Blanca amb una ratlla verda sobre el pit, la de l’Elx era una de les més originals i cobejades. No m’ha estranyat gens ni mica que, a l’hora de fer el cartell de la 90 edició de la Volta, hagi recuperat els colors històrics de la Unió Esportiva de Sants. El ciclista du la samarreta blanca amb les tres bandes verdes als braços que, per acabar de fer joc amb les rodes d’un blau hipnòtic, ha retocat lleugerament perquè no siguin tan llampants. Com a compensació, quan la roda se superposa en transparència amb la cama del ciclista, el tibial anterior i el soli (els muscles del pedalar) són del mateix color verd, que recorda la Unió Esportiva.
El manillar està suggerit amb una ombra de color que vira del taronja al groc. És la imatge de l’home i la màquina, en la representació que va introduir Josep Segrelles en el cartell de l’any 1925. Amb diferents variants, va ser una constant en els cartells de la Volta Ciclista a Catalunya fins l’any 1953, quan la figura del ciclista amb una copa o al costat de la bicicleta, va començar a substituir les imatges de cursa. En molts d’aquests cartells antics es reconeix la manera de pedalar del gran Mariano Cañardo (que en alguns diaris d’abans de la guerra he vist catalanitzat: Marià Canyardó). En el cartell de l’Enric, la cama dreta, que s’enfila per sobre dels abdominals, indica que es tracta d’un moment de màxima concentració i esforç. L’escalada, el descens d’un port, l’esprint, que protagonitzaven les imatges dels cartells clàssics, han estat substituïts per un moment de la contrarellotge. La sensació de velocitat està molt ben aconseguida, amb la desaparició del quadre de la bicicleta i del cos del corredor, la transparència de les rodes i en el fet, força inusual, que el cap del ciclista queda una mica retallat de la part de dalt, fora de quadre.
Les lletres que anuncien la 90 edició i les dates en que se celebrarà la prova s’integren en la composició de manera natural. El cos del ciclista i la inclinació de la bicicleta cap a l’esquerra ens hi porten. Tota la tipografia és en caixa baixa, amb una lògica que contrasta amb l’estil que ha predominat en els darrers temps, quan VOLTA s’escrivia gairebé sempre, entre cometes i en caixa alta, com en les pancartes de l’arribada i de les metes volants. Després de molts anys de propaganda en castellà, quan l’any 1966 es va poder fer servir altre cop la paraula “VOLTA”, les cometes marcaven que es tractava d’una paraula manllevada de l’idioma del país, que encara estava prohibit. És el mateix que devia passar amb la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros quan es va començar a dir “la Caixa”. Del tot coherent amb les idees dels seus Mandamientos tipográficoss, que prediquen el sentit comú i la simplicitat, Volta apareix en el cartell d’aquest any amb caixa baixa i sense cometes. I amb els colors de la Unió Esportiva de Sants. Un gran revival.
|
|